El menjar és el primer

Com ja he comentat amb anterioritat el meu xumet era el meu menjar preferit. En néixer vaig pesar el normal en un nadó (el meu germà segon crec que va néixer ja potent), però m´imagino que les ganes que en aquella època es tenia de que els nens fossin ben macos, feia que anessis tenint aquest aspecte rodó de cara (tipus pà de pagès). Després la natura ja s´encarregà de posar les coses al seu lloc, i jo més aviat era prim i espigolat. Malgrat les estretors típiques d´una família normal als anys seixanta, a casa el menjar sempre ha estat en primer ordre. No feiem grans àpats perquè ni la situació de l´època ni de la casa ens permetia aquest tipus de despesa. Però allà estava la meva àvia Elvira. Ella (un altre dia en parlaré), nascuda a Guaso, petit poble rural d´Osca, era de terra i vida dura i donava importància al menjar com tota la gent que ha viscut al camp i que ha tingut que treballar amb les seves mans el que es guanyava. Per tant una mica més endavant de la meva infantesa, vaig veure clar que a casa es menjava prou. Primer plat, sopa. Segon plat, verdura. I possibilitat de truita, salsitxes, mandonguilles, pollastre o llom. I pa. De tant en tant carn, i els divendres, peix, que toca penitència. Els caps de setmana alguna cosa especial, però el dilluns començava la sopa....Però he de dir que era bona cuinera en primer lloc, i després que tots, tota la família menjava prou i menjava bé. Avui que es parla tant de la cuina mediterrània i de menjar de tot, podrien haver conegut a l´àvia Elvira, tota una senyora, tot un plaer.

Esports

A la meva edat escolar i posteriorment a l´institut, no vaig tenir la sort de poder realitzar activitats esportives. No era temps llavors en què els col.legis tinguessin com a prioritat la pràctica d´esports, i per tant t´havien de portar les famílies a clubs fora de l´àmbit educatiu. No va ser el meu cas. Físicament era més aviat prim i llarg, la qual cosa portava a no destacar en cap esport en especial però tenir físic per fer una mica de tot. Així que quan els Reis finalment (va costar) em van portar una bici, vaig aprendre ràpid i feia els meus recorreguts (amunt i avall per Kastelldefels). Com no podíem fer gaire cosa, a casa vàrem transformar la taula del menjador en una improvisada taula de ping-pong amb el meu germà segon i vàrem fer partides també interminables. En futbol, feiem eterns partits al pati del cole amb pilotes de paper recobertes amb gomes o amb cinta aïllant o amb bosses de plàstic; amb aquestes idees i formació vam jugar alguns partits en camp gran. Vaig descobrir molt tard el tennis i la veritat és que m´hagués agradat descobrir-ho abans perquè no crec que ho hagués fet malament. Molt més tard vaig practicar l´esquatx i em va agradar molt malgrat la seva exigència i el bàsquet en 1 contra 1, també molt interessant tant per la necessitat física com la tècnica. Fa enveja veure avui el jovent practicant esquí, esports d´aigua, tennis o esports col.lectius. Cal que des de la infantesa n´hi hagi una bona oferta, perquè finalment l´esport ajuda a formar-te com a persona i a incorporar sempre a un mateix valors que són necessaris quan t´enfrontes a la realitat i a la vida.

Coses del passat

És curiós com et vénen al cap de tant en tant coses, objectes que et fan tornar als temps anteriors. Heu vist que he penjat un widget en aquest blog que recull objectes i imatges dels temps de la meva infantesa. És com una oasi temporal de retorn a aquells temps. L´altre dia vaig veure una rajola típica dels terres i sòls que es podien trobar a moltes de les cases de Barcelona: aquella típica de forma quadrada amb un centre en color beige clar i les aristes en un color grisenc. Són les rajoles amb què molts habitatges van ser construïts i van resistir els nostres partits de futbol, les nostres corredisses. Segur que encara avui en dia trobaríem habitatges amb elles. Són com la televisió en blanc i negre, centre primordial de qualsevol de les cases de llavors. Formava part de la nostra existència. No mirant cap al sofà, (els sofàs van venir més tard) sinó en el racó amb més possibilitats per ser vist. A prop i penjats a les parets aquells plats que decoraven les cases. N´hi havia de tots tipus des dels plats recordatoris d´un poble o estampes florejades o bé els típics de Toledo amb el seu negre i or característics. Les parets estaven generalment vestides amb els papers pintats de tota la vida. No havíem agafat vegades les brotxes per encolar parets i paper!. Recordo els "saraos" que a casa es feien en aquestes ocasions, l´escala vella de fusta que feia servir el meu pare per pujar i fer la marca justa on havia de posar-se el paper i la meva mare avall amb els draps preparats per passar per sobre ràpidament. Jo ja m´encarregaria passats uns dies, de començar amb el llapis o el bolígraf de ´pintar´el paper pintat, per joia i alegria dels pares....