El menjar és el primer

Com ja he comentat amb anterioritat el meu xumet era el meu menjar preferit. En néixer vaig pesar el normal en un nadó (el meu germà segon crec que va néixer ja potent), però m´imagino que les ganes que en aquella època es tenia de que els nens fossin ben macos, feia que anessis tenint aquest aspecte rodó de cara (tipus pà de pagès). Després la natura ja s´encarregà de posar les coses al seu lloc, i jo més aviat era prim i espigolat. Malgrat les estretors típiques d´una família normal als anys seixanta, a casa el menjar sempre ha estat en primer ordre. No feiem grans àpats perquè ni la situació de l´època ni de la casa ens permetia aquest tipus de despesa. Però allà estava la meva àvia Elvira. Ella (un altre dia en parlaré), nascuda a Guaso, petit poble rural d´Osca, era de terra i vida dura i donava importància al menjar com tota la gent que ha viscut al camp i que ha tingut que treballar amb les seves mans el que es guanyava. Per tant una mica més endavant de la meva infantesa, vaig veure clar que a casa es menjava prou. Primer plat, sopa. Segon plat, verdura. I possibilitat de truita, salsitxes, mandonguilles, pollastre o llom. I pa. De tant en tant carn, i els divendres, peix, que toca penitència. Els caps de setmana alguna cosa especial, però el dilluns començava la sopa....Però he de dir que era bona cuinera en primer lloc, i després que tots, tota la família menjava prou i menjava bé. Avui que es parla tant de la cuina mediterrània i de menjar de tot, podrien haver conegut a l´àvia Elvira, tota una senyora, tot un plaer.