Viatges per l´Alcarria

En general podia veure més aviat poc al meu pare. Feia moltes hores a l´empresa en què va desenvolupar la seva vida laboral. A ma mare la veia més, ja que aprofitava el temps des de la sortida al migdia del cole fins l´entrada de la tarda. Bé estava a casa amb ella i la meva àvia o bé l´acompanyava a deixar els informes que confeccionava per una empresa a Junqueras. Així que un bon moment de retrobament familiar era alguns dies de l´estiu, ja que els meus pares aprofitaven per viatjar per espanya. Amb el sempitern i gran cotxe Seat 124 vàrem fer una burrada de kilòmetres per les carreteres de l´estat. Recordo com a més atractius els viatges per Astúries, Galícia o Múrcia. En general el viatge era un tan pesat ja que eren molts km. i  per carreteres que no eren ni de bon troç les d´avui. Però a mi m´agradaven ja que podíem estar junts. La mare treia la seva harmònica o cantava cançonetes típiques de l´època. En un d´aquests viatges, a prop de Burgos, un cotxe en sentit contrari va llençar involuntàriament una pedreta al nostre vidre davanter, esmicolant-lo i fent que els vidres caiguessin sobre tots. Jo estava darrera amb la meva àvia i vaig agafar una plorera interessant. Em vaig quedar amb ella refugiant-nos en una d´aquells refugis típics de pastor enmig del no-res de la plana castellana amb un fred i una boira de cal déu. És una de tantes dels viatges de petit recorrent espanya. Sempre aprens viatjant: llocs, costums, formes de tractar, paisatges, geografia i l´oportunitat d´estar amb els teus.

...i La Valle 3

Com podeu entendre podria estar parlar cent anys de les meves experiències i aventures a La Valle donat la quantitat de temps i el ritme natural i diari del món rural, a més en un temps com l´estival on el ritme natural està al màxim ja que és temps de collita del blat i ínici de preparació de les terres per l´any vinent. Però només vull breument centrar-me en la figura del Tio Antón. De vegades, generalment molt poques a la vida, et trobes amb persones que tenen una riquesa vital que no depèn de la seva formació, sinò de la seva visió del món, dels seus coneixements personals, de la seva actitud de gent que s´ha fet a sí mateix. Quan tens l´oportunitat d´estar al costat de persones així, us puc ben assegurar que s´aprèn molt. S´aprèn de la vida. El Tio Antón és d´aquestes persones. Al llarg del temps que vaig compartir amb ell, vaig sentir-me persona (quan ningú al meu voltant em tractava més que de nen), vaig escoltar atentament les seves històries de la vida (els patiments de la guerra, la duresa de l´entorn, la dura vida de la posguerra, la duresa de la vida al camp), vaig escoltar-lo atentament quan parlava dels homes, per distingir les persones amb bons sentiments de les normals, per aprendre a lluitar per les teves opinions, etc. És un bon home, d´aquelles persones que insisteixo es troben molt poques a la vida, i va ser per mi un moment especial, d´aprenentatge personal, de formació extrordinària de la vida que porto a dins meu com un gran valor, com fonament de les meves idees i de la meva forma de veure la vida. Em sento en deute amb ell però no li puc retornar més que essent un mateix. Si teniu alguna vegada l´oportunitat de trobar-vos amb algú així, no deixeu passar l´oportunitat perquè això no passa sovint.

Au siau

La Valle II

Avui i a la propera entrada faré un breu esboç del que va suposar La Valle a la meva vida: avui de la feina, a la propera entrada del meu oncle. Quan a la vida aquells anys van suposar l´acostament a un tipus de vida molt diferent del què jo coneixia, molt urbà, de ciutat, sense contacte amb la natura ni amb el sentit rural de la vida. Fins arribar allà no havia vist un animal viu de ramat, un cel estelat, no tenia coneixement d´aixecar-se per guanyar-te les garrofes, d´esmorzar a quarts de vuit sopa de pà i enciam, de calçar-te unes botes i netejar els fems de l´estable, de rentar-te al riu perquè no n´hi ha bany, d´aprendre a jugar a les cartes al camp, de portar i retornar les vaques del camp, de regar l´hort, de compartir amb la resta el menjar i el beure, del sentiment tant meravellòs abans d´anar a dormir després d´un dia brutal, de l´observació de la Via Lactea en un dia clar, d´anar a missa caminant fins un poble veí de 40 cases amb poques persones per sentir un mossén molt proper, d´anar "a la ciutat" el diumenge a fer una coca-cola com a màxim premi de la setmana...i el dilluns a començar.Podeu pensar que era una vida molt dura o rutinària. És diferent. Incorpora això sí una situació de dependència diària i lligam total a la terra i a la casa. Però incorpora altres valors que si no es viuen es difícil de descriure. Sense les comoditats de la vida, qualsevol  moment divers i preciós comporta un sentiment de satisfacció que no té qui no està allà. Els lligams relacionals i humans són del tot diferent i porten a un ordre de principis i valors on el compartir, el ajudar, el fer-se costat passa a un pla primer. Entenc aquest moment, aquestes vivències com un substrat que juntament amb el viscut amb el meu oncle va formar la base del que sóc. Si pogués, repetiria amb els meus fills aquesta experiència, que crec necessària en la formació de la infantesa.

, La Valle

Aproximadament des dels 4-5 fins els 12 anys vaig estar passant els estius a La Valle  (Boltaña, Osca). Es tracta de la típica zona de muntanya al recer de la Peña Montañesa al Pirineu Aragonès. Vaig caure allà ja que la meva familia materna prové d´allà. Els meus avis materns eren de Guaso (casa Salomón), a 6 km de distància de Boltaña i diverses relacions familiars que ara no venen al cas ens van dur fins aquí. Els cognoms que portem per bandera no diesen lloc al duote. El meu és Sarrrablo, el de la meva mare Campodarve i el de la meva àvia Chéliz. Són noms més que reconeguts a la zona. En qualsevol cas els meus pares van decidir que al llarg d´aquells anys, estigués el període més llarg de l´estiu amb la familia a La Valle. Quan es prenen aquestes decisions mai saps si l´encertes. Jo, malgrat el que suposa per un nen deixar-lo en una casa aïllada de muntanya, mai els estaré prou d´agraït. Independentment de l´esforç i el treball que signifiquen les tasques del camp, vaig poder disfrutar d´unes persones meravelloses que van incidir sens dubte en la meva formació aportant una part important del substrat de qui sóc avui en dia. Gràcies doncs a Tonet, a Mari Cruz, a Rocío i tots aquells que en aquells instants van compartir amb mi les seves experiències i el seu pensament. Moltes, moltes més al meu tiet Antón, de qui parlaré en un altre entrada.

Records entorn del col.legi

Com és normal al voltant de la vida d´un escolar es mouen molts records. Són alguns clars i diàfans i altres més difusos. Són records de la bodegueta del costat del cole on anàvem a prendre un got de grasosa per 1 pesseta; dels futbolins a l´altra banda on també vàrem deixar unes quantes pessetes entre futbolins, màquina de la moneda o els primers marcianitos. Són records de cantar el Cara al Sol abans formats abans d´entrar a classe, de repetir 500 vegades "Atenderé con respeto y educación las explicaciones del profesor", dels nostres partits de futbol amb pilota feta de papers y folrada de plàstic i encintada perquè pogués aguantar. Records de jugar al "churro-mediamanga-mangotero" i les primeres baralles a tortes. Records del quiosc a la cantonada amb Gran Via on anàvem primer a gastar en xiclets i regalèssia i després en cigarretes. Records de la tenda de El Carnaval, que encara resisteix com la bodegueta el pas del temps i on compràvem alguna coseta quan arribava el carnestoltes. La meva disfressa de Mosquetero, treballat per la meva mare i que tant va triomfar. Records de molts nois i noies, companys i professors, que el temps i la distància ha posat en l´oblit però que resten en un mateix. D´allà sortiria el 1978 cap a l´institut amb la nota del director a mà que deia:  "Se le aconseja curse BUP como paso previo a ultreriores estudios a cualquier nivel. Posiblemente mejor en Letras y humanidades".

Col.legi

M´he promés que les entrades no siguin d´escalada cronològica, perquè si no dóna la impressió de ser un intent del que no vull. Només ha de ser un lloc fresc on cauen aquelles coses del record de la memòria a la paraula. Peró com escrivia ahir del meu primer dia de cole, m´han vingut al cap imatges i noms d´aquells díes. Allà hi són la Directora del cole, Sra. Adela, que després seria subsituida pel Sr. Civit. Tots dos rígids i ferms però bones persones. L´equip de professors potser seria com l´època: un grapat de exèrcit de professors amb una gran dosi de voluntarietat i fermesa per poder substituir les grans carències del sistema. Això sí, moltes vegades sel´s anava la mà i d´això en dóno fe. No eren persones dolentes però s´entén amb el temps les grans dificultats que aquesta gent va passar: ni mètodes pedagògics, ni llibres com cal, ni reunions entre els col.legis, ni experiències amb l´exterior, ni mitjans. De fet tinc molt present la imatge del professor de 8º de bàsica, Sr. Martí, (un home difícil -per posar-ho fàcil-), que quan nosaltres recollíem els estris al migdia per anar a dinar a casa i després tornar, treia de la seva cartera negra el seu dinar i d´un calaix de la seva taula un càmping-gas que posava a sobre i comencava a escalfar-se´l. És d´entendre la personalitat complicada del professorat de l´època. Allà hi eren també el Sr. Costa (especialista en "ensenya´m la mà, posa els dits junts" i claca amb la regla), la Sra. Pilar dona del director (mai vaig fer tantes còpies com amb ella), la Sra. Conchita de 5º (que em va regalar un llibre per bon comportament),, etc. Altres díes seguiré comentant coses del col.legi

El primer dia de cole

Recordo el meu primer dia de cole. Sincerament tinc una memòria per oblidar (sic), però el recordo. Potser va ser perquè al ser el petit i no esperat vaig passar més temps a casa, remenant al voltant de la mare i de la meva àvia materna. Així que el dia D, va ser una autèntica bomba. Ja m´anaven preparant el camí i lloant les meravelles del que suposava anar al cole. Jo estava molt de la mare, així que no me les tenia totes. Malgrat tot ja m´havia fet la idea, a contracor, però la idea. Els meus germans anaven als Escolapis. Però jo havia arribat tard i no ser si en bon moment. Així que es va decidir que anés al Col.legi Públic Diputació a uns deu minuts de casa. Va arribar el dia. La mare em va aixecar més d´hora ja que a les 9,00 hores havíem de ser allà. Un cop vestit vàrem sortir de casa fent el camí. Eren quatre illes de cases fins al cole, per tant vam arribar bé. Els meus ulls grans, de petit semblaven més grans que avui en dia, es van obrir per intentar captar tanta informació nova. Des del vestíbul ens van indicar el camí fins l´espai (dir aula no ser si seria correcte) on havia de presentar-me. Una porta de vidre quarterada i llarga -més que un jugador de bàsquet- donava pas a un espai amb taules baixes on seien entre quatre o cinc nens. Una dona ja gran amb el cabell ros i arrissat va avançar fins a la porta. Va saludar, va parlar amb la mare i amb un to molt agradable em va preguntar el meu nom. Ni em sortia. Em va agafar de la mà i em va asseure a una de les taules on hi havia un espai. Vaig mirar cap a la porta per cridar la mare. Ja no hi era i vaig començar a plorar. Vaig plorar molt. Potser el dia que vaig plorar més de la meva vida.

Educació

Avui ha estat el meu últim dia laborable ja que demà començo unes ben merescudes vacances. Com als vells temps, quan la gent torna, jo me´n vaig. És bonic està de vacances quan d´altres ja estan incorporats a la vida civil. No faré grans coses ni viatges, però és com si descarreguessis una tona de la teva esquena. Aprofito per celebrar-ho amb un gin-tonic ben macot tot ell. Malgrat la meva alegria total, els "còmics" sempre tenen un moment per fotre´t. Avui he vist a les notícies les retallades en educació en diverses zones a Espanya. Lluny de partidismes, no em se avenir còm és de possible que aquesta gent no se n´adoni que si n´hi ha un capítol de màxima prioritat i on NO s´ha d´escatimar un esforç és precisament en educació. ¿Còm si no farem que els estudiants estiguin més preparats? ¿Buscant-se la vida? ¿On? ¿Amb quines garanties i amb quina qualitat? Si volem ser un país de futur, el jovent ens ha d´apretar per darrera, hem de sentir l´alé al clatell perquè estiguin més preparats i amb més ganes. N´hi hagi de crisi o no. És l´educació el pilar del futur en la mesura que formem i invertim en innovacions i empreses que puguin fer i formar teixit amb la nostra pròpia gent. Són tan curts de mires aquests còmics... que fan por. I mal.

Au siau