El primer dia de cole

Recordo el meu primer dia de cole. Sincerament tinc una memòria per oblidar (sic), però el recordo. Potser va ser perquè al ser el petit i no esperat vaig passar més temps a casa, remenant al voltant de la mare i de la meva àvia materna. Així que el dia D, va ser una autèntica bomba. Ja m´anaven preparant el camí i lloant les meravelles del que suposava anar al cole. Jo estava molt de la mare, així que no me les tenia totes. Malgrat tot ja m´havia fet la idea, a contracor, però la idea. Els meus germans anaven als Escolapis. Però jo havia arribat tard i no ser si en bon moment. Així que es va decidir que anés al Col.legi Públic Diputació a uns deu minuts de casa. Va arribar el dia. La mare em va aixecar més d´hora ja que a les 9,00 hores havíem de ser allà. Un cop vestit vàrem sortir de casa fent el camí. Eren quatre illes de cases fins al cole, per tant vam arribar bé. Els meus ulls grans, de petit semblaven més grans que avui en dia, es van obrir per intentar captar tanta informació nova. Des del vestíbul ens van indicar el camí fins l´espai (dir aula no ser si seria correcte) on havia de presentar-me. Una porta de vidre quarterada i llarga -més que un jugador de bàsquet- donava pas a un espai amb taules baixes on seien entre quatre o cinc nens. Una dona ja gran amb el cabell ros i arrissat va avançar fins a la porta. Va saludar, va parlar amb la mare i amb un to molt agradable em va preguntar el meu nom. Ni em sortia. Em va agafar de la mà i em va asseure a una de les taules on hi havia un espai. Vaig mirar cap a la porta per cridar la mare. Ja no hi era i vaig començar a plorar. Vaig plorar molt. Potser el dia que vaig plorar més de la meva vida.