El menjar és el primer

Com ja he comentat amb anterioritat el meu xumet era el meu menjar preferit. En néixer vaig pesar el normal en un nadó (el meu germà segon crec que va néixer ja potent), però m´imagino que les ganes que en aquella època es tenia de que els nens fossin ben macos, feia que anessis tenint aquest aspecte rodó de cara (tipus pà de pagès). Després la natura ja s´encarregà de posar les coses al seu lloc, i jo més aviat era prim i espigolat. Malgrat les estretors típiques d´una família normal als anys seixanta, a casa el menjar sempre ha estat en primer ordre. No feiem grans àpats perquè ni la situació de l´època ni de la casa ens permetia aquest tipus de despesa. Però allà estava la meva àvia Elvira. Ella (un altre dia en parlaré), nascuda a Guaso, petit poble rural d´Osca, era de terra i vida dura i donava importància al menjar com tota la gent que ha viscut al camp i que ha tingut que treballar amb les seves mans el que es guanyava. Per tant una mica més endavant de la meva infantesa, vaig veure clar que a casa es menjava prou. Primer plat, sopa. Segon plat, verdura. I possibilitat de truita, salsitxes, mandonguilles, pollastre o llom. I pa. De tant en tant carn, i els divendres, peix, que toca penitència. Els caps de setmana alguna cosa especial, però el dilluns començava la sopa....Però he de dir que era bona cuinera en primer lloc, i després que tots, tota la família menjava prou i menjava bé. Avui que es parla tant de la cuina mediterrània i de menjar de tot, podrien haver conegut a l´àvia Elvira, tota una senyora, tot un plaer.

Esports

A la meva edat escolar i posteriorment a l´institut, no vaig tenir la sort de poder realitzar activitats esportives. No era temps llavors en què els col.legis tinguessin com a prioritat la pràctica d´esports, i per tant t´havien de portar les famílies a clubs fora de l´àmbit educatiu. No va ser el meu cas. Físicament era més aviat prim i llarg, la qual cosa portava a no destacar en cap esport en especial però tenir físic per fer una mica de tot. Així que quan els Reis finalment (va costar) em van portar una bici, vaig aprendre ràpid i feia els meus recorreguts (amunt i avall per Kastelldefels). Com no podíem fer gaire cosa, a casa vàrem transformar la taula del menjador en una improvisada taula de ping-pong amb el meu germà segon i vàrem fer partides també interminables. En futbol, feiem eterns partits al pati del cole amb pilotes de paper recobertes amb gomes o amb cinta aïllant o amb bosses de plàstic; amb aquestes idees i formació vam jugar alguns partits en camp gran. Vaig descobrir molt tard el tennis i la veritat és que m´hagués agradat descobrir-ho abans perquè no crec que ho hagués fet malament. Molt més tard vaig practicar l´esquatx i em va agradar molt malgrat la seva exigència i el bàsquet en 1 contra 1, també molt interessant tant per la necessitat física com la tècnica. Fa enveja veure avui el jovent practicant esquí, esports d´aigua, tennis o esports col.lectius. Cal que des de la infantesa n´hi hagi una bona oferta, perquè finalment l´esport ajuda a formar-te com a persona i a incorporar sempre a un mateix valors que són necessaris quan t´enfrontes a la realitat i a la vida.

Coses del passat

És curiós com et vénen al cap de tant en tant coses, objectes que et fan tornar als temps anteriors. Heu vist que he penjat un widget en aquest blog que recull objectes i imatges dels temps de la meva infantesa. És com una oasi temporal de retorn a aquells temps. L´altre dia vaig veure una rajola típica dels terres i sòls que es podien trobar a moltes de les cases de Barcelona: aquella típica de forma quadrada amb un centre en color beige clar i les aristes en un color grisenc. Són les rajoles amb què molts habitatges van ser construïts i van resistir els nostres partits de futbol, les nostres corredisses. Segur que encara avui en dia trobaríem habitatges amb elles. Són com la televisió en blanc i negre, centre primordial de qualsevol de les cases de llavors. Formava part de la nostra existència. No mirant cap al sofà, (els sofàs van venir més tard) sinó en el racó amb més possibilitats per ser vist. A prop i penjats a les parets aquells plats que decoraven les cases. N´hi havia de tots tipus des dels plats recordatoris d´un poble o estampes florejades o bé els típics de Toledo amb el seu negre i or característics. Les parets estaven generalment vestides amb els papers pintats de tota la vida. No havíem agafat vegades les brotxes per encolar parets i paper!. Recordo els "saraos" que a casa es feien en aquestes ocasions, l´escala vella de fusta que feia servir el meu pare per pujar i fer la marca justa on havia de posar-se el paper i la meva mare avall amb els draps preparats per passar per sobre ràpidament. Jo ja m´encarregaria passats uns dies, de començar amb el llapis o el bolígraf de ´pintar´el paper pintat, per joia i alegria dels pares....

Sex and love

Bé, no haureu d´esperar per suposat que faci aquí un viatge o narració dels meus moments relacionats amb el sexe i l´amor. Estem en horari de menors. Sí us diré però, coses que també són de gran obvietat. La primera és que en general l´home sempre està a l´espera del moviment de la dona, ja que és aquesta la que normalment fa el primer pas (al menys en el meu temps) i qui al final escull qui i el moment. Com a conseqüència d´aquest fet irrefutable, la meva aproximació a aquest tema va ser des d´una posició de ser la part passiva. Però he de dir que repetiria una i mil vegades. No tant per això que diuen de la primera vegada, tant com per qui va ser la mestra de cerimònies: un plaer, experiència i savoir fair. El carrer n´és testimoni. Al marge en l´amor començaven els jocs adolescents, el "despertar" de noies i nois, de mirades, d´aproximacions, de colors a les galtes i vergonyes, de tendresa i alguns embolics. Tot d´inici, tendresa i amor, saliva, llengua i cors bategant a mil. Primeras núvies que no ho són ben bé, però que es proclamen com a tals. Noms que no diré però que són. Bona època aquella. (sospirs).

Primeres escapades

Les primeres escapades que es fan a l´adolescència sempre tenen un component entre escapament, actes de rebel.lia o maifetes de criatura. En qualsevol cas són actes necessaris que desenvolupen la teva voluntat d´autonomia, de ser un mateix, d´acció davant l´atmosfera rutinària. Recordo així de cop dos d´aquests instants: el primer va ser quan van anunciar per la televisió que farien la pel.lícula "El séptimo sello", film de culte de Bergman. Havia sentit a parlar i tenia moltes ganes de veure-la i no tenia clar que a casa pogués veure-la. Així que aprofitant que a casa del meu veí del 3º-1ª no n´hi havia ningú, vaig veure que tenien la finestra del lavabo oberta i vaig saltar pel pati interior i amb els típics nervis de qui sap que està fent una bestiesa em vaig posar al sofà a veure la peli. Naturalment el meu pare se´n va adonar i em va ajustar la finestra del lavabo, però vaig poder tornar. L´altre episodi van ser el meus primers concerts de música: el primer va ser el concert de Carlos Santana a la Monumental l´any 1978 amb Larry Corryel y Diego Cortés i l´altre, mig clandestí per mi, va ser el de Quilapayún al 1979 al Palau d´Esports del carrer Lleida. Històric. 

Balmes

El meu pas del col.legi a l´ensenyament secundari va ser tota una demostració de vitalitat. Per diverses raons que primaven una pressumpta fama, vaig anar a parar al Jaume Balmes. Aquí vaig començar a adonar-me´n que moltes de les coses que m´havien explicat fins llavors, no eren així. Influeix l´edat i les ganes intrínseques de conèixer i anar-en-contra-de, la situació socio-política (any 1978), les meves inquietuds, els 14 anys,etc. Vaig tenir i viure moltíssimes situacions vitals, intenses, de coneixment de mi mateix, del meu entorn, de la sexualitat, de l´anar en contra del establishment, del així perquè ho dic jo, del compromís, dels amics, de la política, etc. que malgrat moltes coses poc normals, em fa valorar molt positivament aquesta època, en què més endavant va suposar fins i tot treballar i estudiar alhora. Els primers amors, les primeres reunions de caire polític, ser escollit delegat de curs, representant per la coordinadora, enfrontaments, primeres festes, el meu primer concert musical, discussions filosòfiques, Barcelona la nuit, el compromís, la música, i tantes coses. Era una descoberta brutal per un nen com jo. M´ho vaig passar molt bé.

Viatges per l´Alcarria

En general podia veure més aviat poc al meu pare. Feia moltes hores a l´empresa en què va desenvolupar la seva vida laboral. A ma mare la veia més, ja que aprofitava el temps des de la sortida al migdia del cole fins l´entrada de la tarda. Bé estava a casa amb ella i la meva àvia o bé l´acompanyava a deixar els informes que confeccionava per una empresa a Junqueras. Així que un bon moment de retrobament familiar era alguns dies de l´estiu, ja que els meus pares aprofitaven per viatjar per espanya. Amb el sempitern i gran cotxe Seat 124 vàrem fer una burrada de kilòmetres per les carreteres de l´estat. Recordo com a més atractius els viatges per Astúries, Galícia o Múrcia. En general el viatge era un tan pesat ja que eren molts km. i  per carreteres que no eren ni de bon troç les d´avui. Però a mi m´agradaven ja que podíem estar junts. La mare treia la seva harmònica o cantava cançonetes típiques de l´època. En un d´aquests viatges, a prop de Burgos, un cotxe en sentit contrari va llençar involuntàriament una pedreta al nostre vidre davanter, esmicolant-lo i fent que els vidres caiguessin sobre tots. Jo estava darrera amb la meva àvia i vaig agafar una plorera interessant. Em vaig quedar amb ella refugiant-nos en una d´aquells refugis típics de pastor enmig del no-res de la plana castellana amb un fred i una boira de cal déu. És una de tantes dels viatges de petit recorrent espanya. Sempre aprens viatjant: llocs, costums, formes de tractar, paisatges, geografia i l´oportunitat d´estar amb els teus.