El primer dia de cole

Recordo el meu primer dia de cole. Sincerament tinc una memòria per oblidar (sic), però el recordo. Potser va ser perquè al ser el petit i no esperat vaig passar més temps a casa, remenant al voltant de la mare i de la meva àvia materna. Així que el dia D, va ser una autèntica bomba. Ja m´anaven preparant el camí i lloant les meravelles del que suposava anar al cole. Jo estava molt de la mare, així que no me les tenia totes. Malgrat tot ja m´havia fet la idea, a contracor, però la idea. Els meus germans anaven als Escolapis. Però jo havia arribat tard i no ser si en bon moment. Així que es va decidir que anés al Col.legi Públic Diputació a uns deu minuts de casa. Va arribar el dia. La mare em va aixecar més d´hora ja que a les 9,00 hores havíem de ser allà. Un cop vestit vàrem sortir de casa fent el camí. Eren quatre illes de cases fins al cole, per tant vam arribar bé. Els meus ulls grans, de petit semblaven més grans que avui en dia, es van obrir per intentar captar tanta informació nova. Des del vestíbul ens van indicar el camí fins l´espai (dir aula no ser si seria correcte) on havia de presentar-me. Una porta de vidre quarterada i llarga -més que un jugador de bàsquet- donava pas a un espai amb taules baixes on seien entre quatre o cinc nens. Una dona ja gran amb el cabell ros i arrissat va avançar fins a la porta. Va saludar, va parlar amb la mare i amb un to molt agradable em va preguntar el meu nom. Ni em sortia. Em va agafar de la mà i em va asseure a una de les taules on hi havia un espai. Vaig mirar cap a la porta per cridar la mare. Ja no hi era i vaig començar a plorar. Vaig plorar molt. Potser el dia que vaig plorar més de la meva vida.

Educació

Avui ha estat el meu últim dia laborable ja que demà començo unes ben merescudes vacances. Com als vells temps, quan la gent torna, jo me´n vaig. És bonic està de vacances quan d´altres ja estan incorporats a la vida civil. No faré grans coses ni viatges, però és com si descarreguessis una tona de la teva esquena. Aprofito per celebrar-ho amb un gin-tonic ben macot tot ell. Malgrat la meva alegria total, els "còmics" sempre tenen un moment per fotre´t. Avui he vist a les notícies les retallades en educació en diverses zones a Espanya. Lluny de partidismes, no em se avenir còm és de possible que aquesta gent no se n´adoni que si n´hi ha un capítol de màxima prioritat i on NO s´ha d´escatimar un esforç és precisament en educació. ¿Còm si no farem que els estudiants estiguin més preparats? ¿Buscant-se la vida? ¿On? ¿Amb quines garanties i amb quina qualitat? Si volem ser un país de futur, el jovent ens ha d´apretar per darrera, hem de sentir l´alé al clatell perquè estiguin més preparats i amb més ganes. N´hi hagi de crisi o no. És l´educació el pilar del futur en la mesura que formem i invertim en innovacions i empreses que puguin fer i formar teixit amb la nostra pròpia gent. Són tan curts de mires aquests còmics... que fan por. I mal.

Au siau

Infantesa

N´hi ha gent que té records d´una infantesa fabulosa, amb molta felicitat. D´altres tot el contrari, infeliç i grisa. La meva infantesa jo la recordo normal, típicament familiar i amb més regust de bons moments. Tinc imatges al cap dels meus germans amb roba gran, de tela robusta. Llavors potser feia més fred i es portaven més els jarseis i abrics. Són temps on la figura materna és més propera i ho envolta tot. Recordo les fotos a jardins, normalment Montjuïc o Pedralbes on anàvem a fer alguna foto i estirar les cames. Tinc el record també d´estar agafat a un volant d´un cotxe de l´època -no recordo el model, potser un 600- . Tot estaria condicionat per la societat que ens envoltava, però els records són sempre molt familiars, amb una sensació de força amor al voltant, del somriure a la boca, de celebracions familiars a casa. No és probable, és segur les dificultats, però també l´actitud d´un ambient propici a crèixer sentint-se estimat.

Un xumet, papa i jo

La veritat és que de l´època de la meva infantesa en tinc ben pocs records. No només perquè jo tingui poca memòria (que és totalment un desastre) sinò perquè no tinc gaire consciència d´aquells temps. Intentaré pròsimament pujar diverses fotografies i així ens farem tots una idea. En qualsevol cas la meva llar és una llar com d´altres al bell mig de l´Esquerre de l´Eixample a Barcelona, c/ Vilamarí-Gran Via. Els meus pares, persones (persones, que n´hi han molt poques) treballadores, amb la voluntat de tirar cap endavant una família on ja n´hi havien dos fills més de 8 i 10 anys, una àvia (mare de la meva mare i exemple d´esforç i d´ajuda als demés) i una família que no feia molt també es trobava en el aquell pis.

Recordo dues imatges això sí de memória. Una és una foto on la meva mare m´agafa en braços asseguda a una cadira o silló de casa i amb el meu germà gran a darrera. La seva cara era la d´una mare orgullosa i contenta del petit. La segona imatge és una mica més gran, potser amb 1 o 2 anys i també és a casa, em sembla que al menjador: jo agafat en braços de mon pare a la seva mateixa alçada, intento posar-li el meu xumet a la seva boca. Són les imatges més clares que recordo i em transmeten escalfor, seguretat.

18 de juliol

Aprofitant que vaig escrivint de tant en tant petits bocins de la meva vida, com petites gotes de pluja que acaben formant aquell petit rierol, avui 18 de juliol us faig sabedors que és el dia del meu sant. Ja en un altre entrada us feia coneixedor de còm i per què em vàren dir Frederic. Com a resum Sant Frederic provingué d´una família il.lustre dels frisons, escollit bisbe d´Utrecht al 820 va dedicar la seva acció a la reforma dels costums dels diocesnas i va lluitar contra els heretges. Va morir màrtir al 838. Vés quina vida. Esperem que la nostra tingui una motivació.....emmmm... més.......emmmmm....vital.
Avui també li preguntaven a algú proper que era un dia especial. Ningú se´n recorda que passès res aquest dia (la història, sempre tan malparada!).
Au siau

Els inicis

Vaig arribar a aquest món un 27 de febrer de 1964. És una bona data, cantarina. Els meus dos germans, Javier i Ricardo, són deu i vuit anys més grans que jo, i aquest fet em fa sospitar que la meva arribada potser no estava planificada. L´escenari va ser la Maternitat de Barcelona, kilograms i semblant normals.

El meu nom va ser ja la primera disputa d´un ésser que acabava d´arribar. A la meva mare li feia patxoca posar-me Ignacio. Però, no em pregunteu per què, la meva tia Josefina va acabar imposant el seu dessig: Federico. Frederic que va ser més tard. 

D´origen germànic i que significa "pacífic governant".

Segons diuen els nascuts amb aquest nom, li agrada sentir-se segur, estima allò que és consistent, sòlid, estima el que creix. És de carácter expressiu i es comunica mitjançant la seva comprensió pels demés i desperta simpatíes i antipatíes. És cervell de pensament pràctic, pensador i concret. Destaca en constància, esforç, lògica i disciplina. Li agrada la perícia, la previsió i la concreció.

Sembla que no tingui àvia -que no en tinc, per cert-, però tot això diuen dels Frederics.

Au siau

Cinc cèntims d´un mateix

Bé. Per qui tingui interès en conèixer qui sóc, aniré completant un retrat de mi mateix en diverses etapes. Segur, però, que serà subjectiu i incomplert i per tant no se si del tot fidel. En tot cas segur que aquell que em coneix de ben segur sabrà reflactir la veritat.