El menjar és el primer

Com ja he comentat amb anterioritat el meu xumet era el meu menjar preferit. En néixer vaig pesar el normal en un nadó (el meu germà segon crec que va néixer ja potent), però m´imagino que les ganes que en aquella època es tenia de que els nens fossin ben macos, feia que anessis tenint aquest aspecte rodó de cara (tipus pà de pagès). Després la natura ja s´encarregà de posar les coses al seu lloc, i jo més aviat era prim i espigolat. Malgrat les estretors típiques d´una família normal als anys seixanta, a casa el menjar sempre ha estat en primer ordre. No feiem grans àpats perquè ni la situació de l´època ni de la casa ens permetia aquest tipus de despesa. Però allà estava la meva àvia Elvira. Ella (un altre dia en parlaré), nascuda a Guaso, petit poble rural d´Osca, era de terra i vida dura i donava importància al menjar com tota la gent que ha viscut al camp i que ha tingut que treballar amb les seves mans el que es guanyava. Per tant una mica més endavant de la meva infantesa, vaig veure clar que a casa es menjava prou. Primer plat, sopa. Segon plat, verdura. I possibilitat de truita, salsitxes, mandonguilles, pollastre o llom. I pa. De tant en tant carn, i els divendres, peix, que toca penitència. Els caps de setmana alguna cosa especial, però el dilluns començava la sopa....Però he de dir que era bona cuinera en primer lloc, i després que tots, tota la família menjava prou i menjava bé. Avui que es parla tant de la cuina mediterrània i de menjar de tot, podrien haver conegut a l´àvia Elvira, tota una senyora, tot un plaer.

Esports

A la meva edat escolar i posteriorment a l´institut, no vaig tenir la sort de poder realitzar activitats esportives. No era temps llavors en què els col.legis tinguessin com a prioritat la pràctica d´esports, i per tant t´havien de portar les famílies a clubs fora de l´àmbit educatiu. No va ser el meu cas. Físicament era més aviat prim i llarg, la qual cosa portava a no destacar en cap esport en especial però tenir físic per fer una mica de tot. Així que quan els Reis finalment (va costar) em van portar una bici, vaig aprendre ràpid i feia els meus recorreguts (amunt i avall per Kastelldefels). Com no podíem fer gaire cosa, a casa vàrem transformar la taula del menjador en una improvisada taula de ping-pong amb el meu germà segon i vàrem fer partides també interminables. En futbol, feiem eterns partits al pati del cole amb pilotes de paper recobertes amb gomes o amb cinta aïllant o amb bosses de plàstic; amb aquestes idees i formació vam jugar alguns partits en camp gran. Vaig descobrir molt tard el tennis i la veritat és que m´hagués agradat descobrir-ho abans perquè no crec que ho hagués fet malament. Molt més tard vaig practicar l´esquatx i em va agradar molt malgrat la seva exigència i el bàsquet en 1 contra 1, també molt interessant tant per la necessitat física com la tècnica. Fa enveja veure avui el jovent practicant esquí, esports d´aigua, tennis o esports col.lectius. Cal que des de la infantesa n´hi hagi una bona oferta, perquè finalment l´esport ajuda a formar-te com a persona i a incorporar sempre a un mateix valors que són necessaris quan t´enfrontes a la realitat i a la vida.

Coses del passat

És curiós com et vénen al cap de tant en tant coses, objectes que et fan tornar als temps anteriors. Heu vist que he penjat un widget en aquest blog que recull objectes i imatges dels temps de la meva infantesa. És com una oasi temporal de retorn a aquells temps. L´altre dia vaig veure una rajola típica dels terres i sòls que es podien trobar a moltes de les cases de Barcelona: aquella típica de forma quadrada amb un centre en color beige clar i les aristes en un color grisenc. Són les rajoles amb què molts habitatges van ser construïts i van resistir els nostres partits de futbol, les nostres corredisses. Segur que encara avui en dia trobaríem habitatges amb elles. Són com la televisió en blanc i negre, centre primordial de qualsevol de les cases de llavors. Formava part de la nostra existència. No mirant cap al sofà, (els sofàs van venir més tard) sinó en el racó amb més possibilitats per ser vist. A prop i penjats a les parets aquells plats que decoraven les cases. N´hi havia de tots tipus des dels plats recordatoris d´un poble o estampes florejades o bé els típics de Toledo amb el seu negre i or característics. Les parets estaven generalment vestides amb els papers pintats de tota la vida. No havíem agafat vegades les brotxes per encolar parets i paper!. Recordo els "saraos" que a casa es feien en aquestes ocasions, l´escala vella de fusta que feia servir el meu pare per pujar i fer la marca justa on havia de posar-se el paper i la meva mare avall amb els draps preparats per passar per sobre ràpidament. Jo ja m´encarregaria passats uns dies, de començar amb el llapis o el bolígraf de ´pintar´el paper pintat, per joia i alegria dels pares....

Sex and love

Bé, no haureu d´esperar per suposat que faci aquí un viatge o narració dels meus moments relacionats amb el sexe i l´amor. Estem en horari de menors. Sí us diré però, coses que també són de gran obvietat. La primera és que en general l´home sempre està a l´espera del moviment de la dona, ja que és aquesta la que normalment fa el primer pas (al menys en el meu temps) i qui al final escull qui i el moment. Com a conseqüència d´aquest fet irrefutable, la meva aproximació a aquest tema va ser des d´una posició de ser la part passiva. Però he de dir que repetiria una i mil vegades. No tant per això que diuen de la primera vegada, tant com per qui va ser la mestra de cerimònies: un plaer, experiència i savoir fair. El carrer n´és testimoni. Al marge en l´amor començaven els jocs adolescents, el "despertar" de noies i nois, de mirades, d´aproximacions, de colors a les galtes i vergonyes, de tendresa i alguns embolics. Tot d´inici, tendresa i amor, saliva, llengua i cors bategant a mil. Primeras núvies que no ho són ben bé, però que es proclamen com a tals. Noms que no diré però que són. Bona època aquella. (sospirs).

Primeres escapades

Les primeres escapades que es fan a l´adolescència sempre tenen un component entre escapament, actes de rebel.lia o maifetes de criatura. En qualsevol cas són actes necessaris que desenvolupen la teva voluntat d´autonomia, de ser un mateix, d´acció davant l´atmosfera rutinària. Recordo així de cop dos d´aquests instants: el primer va ser quan van anunciar per la televisió que farien la pel.lícula "El séptimo sello", film de culte de Bergman. Havia sentit a parlar i tenia moltes ganes de veure-la i no tenia clar que a casa pogués veure-la. Així que aprofitant que a casa del meu veí del 3º-1ª no n´hi havia ningú, vaig veure que tenien la finestra del lavabo oberta i vaig saltar pel pati interior i amb els típics nervis de qui sap que està fent una bestiesa em vaig posar al sofà a veure la peli. Naturalment el meu pare se´n va adonar i em va ajustar la finestra del lavabo, però vaig poder tornar. L´altre episodi van ser el meus primers concerts de música: el primer va ser el concert de Carlos Santana a la Monumental l´any 1978 amb Larry Corryel y Diego Cortés i l´altre, mig clandestí per mi, va ser el de Quilapayún al 1979 al Palau d´Esports del carrer Lleida. Històric. 

Balmes

El meu pas del col.legi a l´ensenyament secundari va ser tota una demostració de vitalitat. Per diverses raons que primaven una pressumpta fama, vaig anar a parar al Jaume Balmes. Aquí vaig començar a adonar-me´n que moltes de les coses que m´havien explicat fins llavors, no eren així. Influeix l´edat i les ganes intrínseques de conèixer i anar-en-contra-de, la situació socio-política (any 1978), les meves inquietuds, els 14 anys,etc. Vaig tenir i viure moltíssimes situacions vitals, intenses, de coneixment de mi mateix, del meu entorn, de la sexualitat, de l´anar en contra del establishment, del així perquè ho dic jo, del compromís, dels amics, de la política, etc. que malgrat moltes coses poc normals, em fa valorar molt positivament aquesta època, en què més endavant va suposar fins i tot treballar i estudiar alhora. Els primers amors, les primeres reunions de caire polític, ser escollit delegat de curs, representant per la coordinadora, enfrontaments, primeres festes, el meu primer concert musical, discussions filosòfiques, Barcelona la nuit, el compromís, la música, i tantes coses. Era una descoberta brutal per un nen com jo. M´ho vaig passar molt bé.

Viatges per l´Alcarria

En general podia veure més aviat poc al meu pare. Feia moltes hores a l´empresa en què va desenvolupar la seva vida laboral. A ma mare la veia més, ja que aprofitava el temps des de la sortida al migdia del cole fins l´entrada de la tarda. Bé estava a casa amb ella i la meva àvia o bé l´acompanyava a deixar els informes que confeccionava per una empresa a Junqueras. Així que un bon moment de retrobament familiar era alguns dies de l´estiu, ja que els meus pares aprofitaven per viatjar per espanya. Amb el sempitern i gran cotxe Seat 124 vàrem fer una burrada de kilòmetres per les carreteres de l´estat. Recordo com a més atractius els viatges per Astúries, Galícia o Múrcia. En general el viatge era un tan pesat ja que eren molts km. i  per carreteres que no eren ni de bon troç les d´avui. Però a mi m´agradaven ja que podíem estar junts. La mare treia la seva harmònica o cantava cançonetes típiques de l´època. En un d´aquests viatges, a prop de Burgos, un cotxe en sentit contrari va llençar involuntàriament una pedreta al nostre vidre davanter, esmicolant-lo i fent que els vidres caiguessin sobre tots. Jo estava darrera amb la meva àvia i vaig agafar una plorera interessant. Em vaig quedar amb ella refugiant-nos en una d´aquells refugis típics de pastor enmig del no-res de la plana castellana amb un fred i una boira de cal déu. És una de tantes dels viatges de petit recorrent espanya. Sempre aprens viatjant: llocs, costums, formes de tractar, paisatges, geografia i l´oportunitat d´estar amb els teus.

...i La Valle 3

Com podeu entendre podria estar parlar cent anys de les meves experiències i aventures a La Valle donat la quantitat de temps i el ritme natural i diari del món rural, a més en un temps com l´estival on el ritme natural està al màxim ja que és temps de collita del blat i ínici de preparació de les terres per l´any vinent. Però només vull breument centrar-me en la figura del Tio Antón. De vegades, generalment molt poques a la vida, et trobes amb persones que tenen una riquesa vital que no depèn de la seva formació, sinò de la seva visió del món, dels seus coneixements personals, de la seva actitud de gent que s´ha fet a sí mateix. Quan tens l´oportunitat d´estar al costat de persones així, us puc ben assegurar que s´aprèn molt. S´aprèn de la vida. El Tio Antón és d´aquestes persones. Al llarg del temps que vaig compartir amb ell, vaig sentir-me persona (quan ningú al meu voltant em tractava més que de nen), vaig escoltar atentament les seves històries de la vida (els patiments de la guerra, la duresa de l´entorn, la dura vida de la posguerra, la duresa de la vida al camp), vaig escoltar-lo atentament quan parlava dels homes, per distingir les persones amb bons sentiments de les normals, per aprendre a lluitar per les teves opinions, etc. És un bon home, d´aquelles persones que insisteixo es troben molt poques a la vida, i va ser per mi un moment especial, d´aprenentatge personal, de formació extrordinària de la vida que porto a dins meu com un gran valor, com fonament de les meves idees i de la meva forma de veure la vida. Em sento en deute amb ell però no li puc retornar més que essent un mateix. Si teniu alguna vegada l´oportunitat de trobar-vos amb algú així, no deixeu passar l´oportunitat perquè això no passa sovint.

Au siau

La Valle II

Avui i a la propera entrada faré un breu esboç del que va suposar La Valle a la meva vida: avui de la feina, a la propera entrada del meu oncle. Quan a la vida aquells anys van suposar l´acostament a un tipus de vida molt diferent del què jo coneixia, molt urbà, de ciutat, sense contacte amb la natura ni amb el sentit rural de la vida. Fins arribar allà no havia vist un animal viu de ramat, un cel estelat, no tenia coneixement d´aixecar-se per guanyar-te les garrofes, d´esmorzar a quarts de vuit sopa de pà i enciam, de calçar-te unes botes i netejar els fems de l´estable, de rentar-te al riu perquè no n´hi ha bany, d´aprendre a jugar a les cartes al camp, de portar i retornar les vaques del camp, de regar l´hort, de compartir amb la resta el menjar i el beure, del sentiment tant meravellòs abans d´anar a dormir després d´un dia brutal, de l´observació de la Via Lactea en un dia clar, d´anar a missa caminant fins un poble veí de 40 cases amb poques persones per sentir un mossén molt proper, d´anar "a la ciutat" el diumenge a fer una coca-cola com a màxim premi de la setmana...i el dilluns a començar.Podeu pensar que era una vida molt dura o rutinària. És diferent. Incorpora això sí una situació de dependència diària i lligam total a la terra i a la casa. Però incorpora altres valors que si no es viuen es difícil de descriure. Sense les comoditats de la vida, qualsevol  moment divers i preciós comporta un sentiment de satisfacció que no té qui no està allà. Els lligams relacionals i humans són del tot diferent i porten a un ordre de principis i valors on el compartir, el ajudar, el fer-se costat passa a un pla primer. Entenc aquest moment, aquestes vivències com un substrat que juntament amb el viscut amb el meu oncle va formar la base del que sóc. Si pogués, repetiria amb els meus fills aquesta experiència, que crec necessària en la formació de la infantesa.

, La Valle

Aproximadament des dels 4-5 fins els 12 anys vaig estar passant els estius a La Valle  (Boltaña, Osca). Es tracta de la típica zona de muntanya al recer de la Peña Montañesa al Pirineu Aragonès. Vaig caure allà ja que la meva familia materna prové d´allà. Els meus avis materns eren de Guaso (casa Salomón), a 6 km de distància de Boltaña i diverses relacions familiars que ara no venen al cas ens van dur fins aquí. Els cognoms que portem per bandera no diesen lloc al duote. El meu és Sarrrablo, el de la meva mare Campodarve i el de la meva àvia Chéliz. Són noms més que reconeguts a la zona. En qualsevol cas els meus pares van decidir que al llarg d´aquells anys, estigués el període més llarg de l´estiu amb la familia a La Valle. Quan es prenen aquestes decisions mai saps si l´encertes. Jo, malgrat el que suposa per un nen deixar-lo en una casa aïllada de muntanya, mai els estaré prou d´agraït. Independentment de l´esforç i el treball que signifiquen les tasques del camp, vaig poder disfrutar d´unes persones meravelloses que van incidir sens dubte en la meva formació aportant una part important del substrat de qui sóc avui en dia. Gràcies doncs a Tonet, a Mari Cruz, a Rocío i tots aquells que en aquells instants van compartir amb mi les seves experiències i el seu pensament. Moltes, moltes més al meu tiet Antón, de qui parlaré en un altre entrada.

Records entorn del col.legi

Com és normal al voltant de la vida d´un escolar es mouen molts records. Són alguns clars i diàfans i altres més difusos. Són records de la bodegueta del costat del cole on anàvem a prendre un got de grasosa per 1 pesseta; dels futbolins a l´altra banda on també vàrem deixar unes quantes pessetes entre futbolins, màquina de la moneda o els primers marcianitos. Són records de cantar el Cara al Sol abans formats abans d´entrar a classe, de repetir 500 vegades "Atenderé con respeto y educación las explicaciones del profesor", dels nostres partits de futbol amb pilota feta de papers y folrada de plàstic i encintada perquè pogués aguantar. Records de jugar al "churro-mediamanga-mangotero" i les primeres baralles a tortes. Records del quiosc a la cantonada amb Gran Via on anàvem primer a gastar en xiclets i regalèssia i després en cigarretes. Records de la tenda de El Carnaval, que encara resisteix com la bodegueta el pas del temps i on compràvem alguna coseta quan arribava el carnestoltes. La meva disfressa de Mosquetero, treballat per la meva mare i que tant va triomfar. Records de molts nois i noies, companys i professors, que el temps i la distància ha posat en l´oblit però que resten en un mateix. D´allà sortiria el 1978 cap a l´institut amb la nota del director a mà que deia:  "Se le aconseja curse BUP como paso previo a ultreriores estudios a cualquier nivel. Posiblemente mejor en Letras y humanidades".

Col.legi

M´he promés que les entrades no siguin d´escalada cronològica, perquè si no dóna la impressió de ser un intent del que no vull. Només ha de ser un lloc fresc on cauen aquelles coses del record de la memòria a la paraula. Peró com escrivia ahir del meu primer dia de cole, m´han vingut al cap imatges i noms d´aquells díes. Allà hi són la Directora del cole, Sra. Adela, que després seria subsituida pel Sr. Civit. Tots dos rígids i ferms però bones persones. L´equip de professors potser seria com l´època: un grapat de exèrcit de professors amb una gran dosi de voluntarietat i fermesa per poder substituir les grans carències del sistema. Això sí, moltes vegades sel´s anava la mà i d´això en dóno fe. No eren persones dolentes però s´entén amb el temps les grans dificultats que aquesta gent va passar: ni mètodes pedagògics, ni llibres com cal, ni reunions entre els col.legis, ni experiències amb l´exterior, ni mitjans. De fet tinc molt present la imatge del professor de 8º de bàsica, Sr. Martí, (un home difícil -per posar-ho fàcil-), que quan nosaltres recollíem els estris al migdia per anar a dinar a casa i després tornar, treia de la seva cartera negra el seu dinar i d´un calaix de la seva taula un càmping-gas que posava a sobre i comencava a escalfar-se´l. És d´entendre la personalitat complicada del professorat de l´època. Allà hi eren també el Sr. Costa (especialista en "ensenya´m la mà, posa els dits junts" i claca amb la regla), la Sra. Pilar dona del director (mai vaig fer tantes còpies com amb ella), la Sra. Conchita de 5º (que em va regalar un llibre per bon comportament),, etc. Altres díes seguiré comentant coses del col.legi

El primer dia de cole

Recordo el meu primer dia de cole. Sincerament tinc una memòria per oblidar (sic), però el recordo. Potser va ser perquè al ser el petit i no esperat vaig passar més temps a casa, remenant al voltant de la mare i de la meva àvia materna. Així que el dia D, va ser una autèntica bomba. Ja m´anaven preparant el camí i lloant les meravelles del que suposava anar al cole. Jo estava molt de la mare, així que no me les tenia totes. Malgrat tot ja m´havia fet la idea, a contracor, però la idea. Els meus germans anaven als Escolapis. Però jo havia arribat tard i no ser si en bon moment. Així que es va decidir que anés al Col.legi Públic Diputació a uns deu minuts de casa. Va arribar el dia. La mare em va aixecar més d´hora ja que a les 9,00 hores havíem de ser allà. Un cop vestit vàrem sortir de casa fent el camí. Eren quatre illes de cases fins al cole, per tant vam arribar bé. Els meus ulls grans, de petit semblaven més grans que avui en dia, es van obrir per intentar captar tanta informació nova. Des del vestíbul ens van indicar el camí fins l´espai (dir aula no ser si seria correcte) on havia de presentar-me. Una porta de vidre quarterada i llarga -més que un jugador de bàsquet- donava pas a un espai amb taules baixes on seien entre quatre o cinc nens. Una dona ja gran amb el cabell ros i arrissat va avançar fins a la porta. Va saludar, va parlar amb la mare i amb un to molt agradable em va preguntar el meu nom. Ni em sortia. Em va agafar de la mà i em va asseure a una de les taules on hi havia un espai. Vaig mirar cap a la porta per cridar la mare. Ja no hi era i vaig començar a plorar. Vaig plorar molt. Potser el dia que vaig plorar més de la meva vida.

Educació

Avui ha estat el meu últim dia laborable ja que demà començo unes ben merescudes vacances. Com als vells temps, quan la gent torna, jo me´n vaig. És bonic està de vacances quan d´altres ja estan incorporats a la vida civil. No faré grans coses ni viatges, però és com si descarreguessis una tona de la teva esquena. Aprofito per celebrar-ho amb un gin-tonic ben macot tot ell. Malgrat la meva alegria total, els "còmics" sempre tenen un moment per fotre´t. Avui he vist a les notícies les retallades en educació en diverses zones a Espanya. Lluny de partidismes, no em se avenir còm és de possible que aquesta gent no se n´adoni que si n´hi ha un capítol de màxima prioritat i on NO s´ha d´escatimar un esforç és precisament en educació. ¿Còm si no farem que els estudiants estiguin més preparats? ¿Buscant-se la vida? ¿On? ¿Amb quines garanties i amb quina qualitat? Si volem ser un país de futur, el jovent ens ha d´apretar per darrera, hem de sentir l´alé al clatell perquè estiguin més preparats i amb més ganes. N´hi hagi de crisi o no. És l´educació el pilar del futur en la mesura que formem i invertim en innovacions i empreses que puguin fer i formar teixit amb la nostra pròpia gent. Són tan curts de mires aquests còmics... que fan por. I mal.

Au siau

Infantesa

N´hi ha gent que té records d´una infantesa fabulosa, amb molta felicitat. D´altres tot el contrari, infeliç i grisa. La meva infantesa jo la recordo normal, típicament familiar i amb més regust de bons moments. Tinc imatges al cap dels meus germans amb roba gran, de tela robusta. Llavors potser feia més fred i es portaven més els jarseis i abrics. Són temps on la figura materna és més propera i ho envolta tot. Recordo les fotos a jardins, normalment Montjuïc o Pedralbes on anàvem a fer alguna foto i estirar les cames. Tinc el record també d´estar agafat a un volant d´un cotxe de l´època -no recordo el model, potser un 600- . Tot estaria condicionat per la societat que ens envoltava, però els records són sempre molt familiars, amb una sensació de força amor al voltant, del somriure a la boca, de celebracions familiars a casa. No és probable, és segur les dificultats, però també l´actitud d´un ambient propici a crèixer sentint-se estimat.

Un xumet, papa i jo

La veritat és que de l´època de la meva infantesa en tinc ben pocs records. No només perquè jo tingui poca memòria (que és totalment un desastre) sinò perquè no tinc gaire consciència d´aquells temps. Intentaré pròsimament pujar diverses fotografies i així ens farem tots una idea. En qualsevol cas la meva llar és una llar com d´altres al bell mig de l´Esquerre de l´Eixample a Barcelona, c/ Vilamarí-Gran Via. Els meus pares, persones (persones, que n´hi han molt poques) treballadores, amb la voluntat de tirar cap endavant una família on ja n´hi havien dos fills més de 8 i 10 anys, una àvia (mare de la meva mare i exemple d´esforç i d´ajuda als demés) i una família que no feia molt també es trobava en el aquell pis.

Recordo dues imatges això sí de memória. Una és una foto on la meva mare m´agafa en braços asseguda a una cadira o silló de casa i amb el meu germà gran a darrera. La seva cara era la d´una mare orgullosa i contenta del petit. La segona imatge és una mica més gran, potser amb 1 o 2 anys i també és a casa, em sembla que al menjador: jo agafat en braços de mon pare a la seva mateixa alçada, intento posar-li el meu xumet a la seva boca. Són les imatges més clares que recordo i em transmeten escalfor, seguretat.

18 de juliol

Aprofitant que vaig escrivint de tant en tant petits bocins de la meva vida, com petites gotes de pluja que acaben formant aquell petit rierol, avui 18 de juliol us faig sabedors que és el dia del meu sant. Ja en un altre entrada us feia coneixedor de còm i per què em vàren dir Frederic. Com a resum Sant Frederic provingué d´una família il.lustre dels frisons, escollit bisbe d´Utrecht al 820 va dedicar la seva acció a la reforma dels costums dels diocesnas i va lluitar contra els heretges. Va morir màrtir al 838. Vés quina vida. Esperem que la nostra tingui una motivació.....emmmm... més.......emmmmm....vital.
Avui també li preguntaven a algú proper que era un dia especial. Ningú se´n recorda que passès res aquest dia (la història, sempre tan malparada!).
Au siau

Els inicis

Vaig arribar a aquest món un 27 de febrer de 1964. És una bona data, cantarina. Els meus dos germans, Javier i Ricardo, són deu i vuit anys més grans que jo, i aquest fet em fa sospitar que la meva arribada potser no estava planificada. L´escenari va ser la Maternitat de Barcelona, kilograms i semblant normals.

El meu nom va ser ja la primera disputa d´un ésser que acabava d´arribar. A la meva mare li feia patxoca posar-me Ignacio. Però, no em pregunteu per què, la meva tia Josefina va acabar imposant el seu dessig: Federico. Frederic que va ser més tard. 

D´origen germànic i que significa "pacífic governant".

Segons diuen els nascuts amb aquest nom, li agrada sentir-se segur, estima allò que és consistent, sòlid, estima el que creix. És de carácter expressiu i es comunica mitjançant la seva comprensió pels demés i desperta simpatíes i antipatíes. És cervell de pensament pràctic, pensador i concret. Destaca en constància, esforç, lògica i disciplina. Li agrada la perícia, la previsió i la concreció.

Sembla que no tingui àvia -que no en tinc, per cert-, però tot això diuen dels Frederics.

Au siau

Cinc cèntims d´un mateix

Bé. Per qui tingui interès en conèixer qui sóc, aniré completant un retrat de mi mateix en diverses etapes. Segur, però, que serà subjectiu i incomplert i per tant no se si del tot fidel. En tot cas segur que aquell que em coneix de ben segur sabrà reflactir la veritat.

Inici del tot

És 1 de juliol del 2011. A la TV està sonant una cançó de Linkin Park. La calor és enganxosa. Un preciat Gin-Tònic ben preparat em porta al setè cel. Segueixo investigant còm crear el blog que vull. De mica en mica. A poc a poc. Però constant. Com Catalunya. Som, perquè volem ser.

Au siau